—Heus ací Elino, màrtir ja, però ja no sant —anuncia amb bon humor als monjos—. Per aquesta raó em desdic de la promesa de tornar-vos-lo. Senyors meus, us faig saber que el xiquet passarà aquestes portes sense que cap muralla fulgurant li ho privi, perquè acaba de cometre el seu primer pecat.
Bardolean allarga la mà a Elino per ajudar-lo a posar-se dret. Després el condueix cap a la portalada i junts la travessen amb pas assossegat.
—Que tingueu molt bona nit —riu, girant-se als monjos—. O més ben dit, que tingueu un bon dia, puix que sembla que ja apunta l’alba.
I desapareix en les ombres amb Elino.
—I d’aquesta manera, dames gentils i nobles cavallers, Bardolean de Tànderos va posar fi a l’aventura de l’Abadia del Roig Fulgor.
El moro Yemi-Alafe es va omplir la copa fins a la vora, se la va dur als llavis i la va buidar amb un parell de glops davant de la mirada expectant dels concurrents.
—Però, Yemi… —es va atrevir a trencar el silenci la neboda del duc Golmeto, l’amfitrió de la reunió.
—Què vols, Darina amable?
—No hi ha res més?
—I què més hi ha d’haver? El que ve a continuació us ho podeu imaginar: Bardolean restitueix el mosso a casa seva, el varvassor disposa una gran festa per celebrar-ho i al cap d’uns dies Bardolean reprèn la marxa en cerca de noves aventures, com a bon cavaller errant que és. Pel que fa a Elino, la vergonya, els remordiments i la pena que sent per no haver estat capaç de perseverar en el seu propòsit de santedat el faran patir força durant algun temps, però és jove i aconseguirà superar-ho.
—Però a l’abadia, Yemi. Què passa a l’abadia?
—Sí, què passa? —es van aixecar altres veus.
—Oh! I què voleu que passi? —va riure el moro—. Vejam, Darina, a tu què et sembla?
Tots els ulls es van tombar amb curiositat cap a la jove, que es va enrojolar, atordida.
—Doncs jo crec, jo crec…
—Sí? —la va encoratjar Yemi, omplint-se de nou la copa.
—El que penso —es va llançar per fi Darina— és que res no pot continuar igual a la congregació arran de la fugida de Bardolean amb Elino. M’imagino que durant una bona estona ningú no gosa moure’s ni dir paraula, i a la fi l’abat ordena a dos monjos que retirin el cos del germà Lusconi, i a la resta que se’n tornin al llit, o més aviat que s’encaminin a l’església, perquè ja és l’hora de matines. Tots comencen a desfilar, tots tret d’un dels estudiants, que s’aparta i es dirigeix cap a la porta. Allí es queda immòbil, contemplant fixament el punt per on han desaparegut Bardolean i Elino, i de sobte, de sobte, doncs…
—Comença a rescabalar-se de tanta abstinència! —va saltar amb una riallada el senescal, Ilois.
—Això mateix! Ha, ha! S’abaixa els calçons i es rescabala, plantat davant la porta! —va corejar sorollosament tot el grup.
—Està ben tip de ser sant —va afegir el senescal—, i el que acaba de veure l’ha decidit a cometre un pecat per poder sortir d’aquella presó. Llavors…
—Llavors un dels monjos —va ficar cullerada la grassona marquesa Turune, escanyant-se de riure—, un dels monjos, que s’ha adonat que l’estudiant s’escapolia però que no distingueix bé què fa, el crida, i com no obté resposta corre a cercar-lo. L’agafa per l’espatlla, i quan el minyó es dóna la volta té l’ensurt més gran de la seva vida. “Divina misericòrdia! —exclama—. Què fas, pecador?” L’interpel·lat està en el moment menys indicat per lliurar-se a explicacions i aparta de si el monjo amb una empenta violenta. Esverat pels crits, l’abat corre cap a la portalada, però ja és tard: alliberat del pes que l’ha oprimit durant tant de temps, el mosso es planta d’un salt a l’altra banda. Des d’allí fa burla de l’abat amb paraules i gestos obscens.
—Una gran confusió esclata en el pati en aquest moment —va intervenir un jove cavaller aprofitant un ofec de la marquesa—, perquè els estudiants, intrigats pel desenllaç de la situació, es resisteixen tossudament a entrar al monestir. Mentre els religiosos s’esforcen per fer-los tornar a la filera amb crits i empentes, vet aquí que dos noiets a qui unia un tendre afecte s’esguarden en silenci i, tot d’una, es llancen l’un als braços de l’altre.
—Bravo, Màlibor! —s’entusiasmava Ilois, alçant la seva copa i esquitxant als qui hi havia al voltant—. Però la cosa no queda aquí, perquè aleshores l’abat branda un garrot amb la intenció de desfer a cops el feliç ajuntament, però tres xicotots surten rabents de la filera dels estudiants, l’agafen i comencen a passar-se’l entre ells a cops de peu i manotades. Quan els monjos intenten socórrer el seu superior, la resta dels nois, com un sol home, els escometen armats amb pals, pedres, testos i tot el que troben a mà. Aviat el pati sencer retruny amb l’estrèpit de la baralla, i mentre uns ataquen amb furor i bàrbara cridòria, els altres corren d’aquí d’allà arromangant-se els hàbits i ensopegant entre ells i protegint-se com poden i caient de genollons i clamant ajuda a Déu.
—Penseu que tots els monjos fan causa comuna amb l’abat? —va tornar a la càrrega la marquesa Turune—. Doncs no. N’hi ha un, molt gras i tot encès de cara, potser el sagristà, que ha seguit embadalit les maniobres dels dos que folguen, fins que li assalta el famós fort neguit, per dir-ho amb les paraules de Bardolean, i es decideix a posar-hi remei darrere d’uns matolls. Un altre monjo, eixut i amb cara de gos —em sembla que és Severusti, el majordom de l’abadia—, que odia secretament l’abat, troba en un racó la forca de Lusconi, l’enarbora, es precipita cap al seu superior i, deixant anar un renec formidable, la hi clava al coll; fet això, fuig portes enfora. Aviat el pati desborda de ferits i morts; lliures dels seus guardians, els estudiants busquen i aconsegueixen els seus rescabalaments, sols o en grup, mentre canten i riuen i beuen a raig de les bótes del celler abacial que han arrossegat al pati. Però també hi ha qui contradiu el sentir general i ofereix resistència, disposat al martiri: així un vailet que tracta d’escapar d’aquell mateix novici eixelebrat de la cuina a qui no li esclatava el fulgor quan perseguia pollastres, tal com ara en persegueix aquest, amb l’hàbit arromangat fins a la cintura, encara que, certes!, no li calen ja més pecats per conjurar el malefici ardent, freqüentador com ha estat de la juvenil disbauxa per la contrada entera. Finalment tots els que han folgat i s’han emborratxat i han vessat la sang d’algun enemic van traspassant la portalada i es reuneixen amb els primers que havien fugit, i s’abracen i riuen i fan voleiar sobre els seus caps els hàbits i els rosaris i els escapularis.
—Ja enfilen el camí, feliços, allunyant-se bosc enllà —va continuar Ilois—, quan de sobte s’alça fins als núvols un intens resplendor vermell i retruny un gran estrèpit. “El fulgor, el fulgor!”, criden tots, i quan es tomben amb esglai descobreixen un monjo vellíssim que se’ls acosta ranquejant des del monestir. “És el venerable Berion! On s’havia ficat? Com ha pogut evitar la barrera?”, es pregunten amb estupor. “Ai, fills meus! —exclama Berion—, no us podeu imaginar quant m’ha costat calar foc a aquest maleït edifici, presó dels nostres anys millors. Però al capdavall ja està fet, alabat siga Déu… Sembla que s’acaba d’ensorrar el sostre de l’església, oi?” I plegats contemplen com l’abadia crema per tots costats, mentre comença a clarejar i al bosc se sent la piuladissa incipient dels ocellets silvestres, que saluden el nou dia.
—Ah, ah! M’agrada, m’agrada! —va exclamar Yemi en mig de la hilaritat col·lectiva—. Però dubto que els fets s’esdevinguessin d’aquesta manera; vosaltres no sabeu com són aquesta gent. Més aviat m’inclino a creure que els religiosos i els estudiants se n’anirien a dormir, o a matines, com deia Darina, i que després reprendrien les seves devocions i mortificacions amb vigor redoblada, i acabarien per oblidar Bardolean i Elino. És possible que hi hagués nous intents de rescatar estudiants, però el roig fulgor es desfermaria sempre per impedir-ho. Allí romandrien els nois fins que, en fer-se grans, el curs mateix de la natura i el superior coneixement de les coses els decidirien, a alguns d’ells, a tornar als seus llocs, però sense rebombori, mentre que altres es mantindrien fidels al seu propòsit de guanyar la glorificació celestial i professarien en l’orde. De tant en tant algun d’aquells monjos, fart de privacions i penitències, es resoldria finalment a pecar per poder fugir de l’abadia; però només algun d’ells i molt de tant en tant, perquè si bé és cert que tot ramat té la seva ovella negra, un ramat, amics meus, sempre és un ramat.
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons