Acte segon
El prisma
Bàrbara és a l’estudi d’Isidor, asseguda davant d’una taula amb una pila de llibres i papers que fulleja amb prestesa; de tant en tant imprimeix amb una impressora que du connectada a l’alçada del melic. Al seu voltant hi ha prestatgeries plenes fins al sostre de llibres i instruments científics, tres o quatre ordinadors, una gran pantalla de televisió adossada a una de les parets i un sofà a l’altra banda. Per la finestra li arriba un cant llunyà que de mica en mica es fa més clar i potent. Bàrbara aixeca el cap i escolta.
…si es desintegra la nau
o ens engoleix un forat negre,
si el camí de retorn no trobem
o ens bat alienígena trepa,
us quedarà si més no el record
d’uns herois equiparables
en brillantor a les estrelles.
L’aventura ens entusiasma;
el perill no ens acoquina;
encarar obstacles i salvar-los
és la nostra irrenunciable vocació.
Ole-o, yupi-yo,
otohaio hai-o.
I escriureu pàgines abundants,
poemes, drames i llibres d’història…
El cant s’interromp i poc després sona el timbre de l’entrada. La robot surt de l’habitació i hi torna acompanyada d’un home de mitjana edat, petit i grassó, que vesteix unes robes lluents i ajustades: és el capità Murphy.
Bàrbara: …Mentre parlem seguiré treballant una mica, si no li importa; demà sens falta haig d’entregar unes conferències a la Universitat. Vol prendre alguna cosa?
Capità Murphy: No, moltes gràcies, jo també estic sobrecarregat de feina; m’esperen a la base d’aquí a mitja hora amb la meva tripulació. De manera que Isidor no ha tornat encara? Quina cosa més estranya, oi? M’havia promès considerar el meu oferiment d’unir-se a l’expedició com a conseller cientificofilosòfic; les seves llums ens poden ser molt útils per orientar el nostre camí a través de les ignotes fondàries siderals. L’aventura m’entusiasma; el perill no m’acoquina; afrontar misteris, i resoldre’ls, és la meva vocació; però em cal tenir a la vora qui m’ajudi a interpretar-ne els resultats en un sentit general, global. Qualsevol novetat intel·lectual em provoca un mareig insuportable, i quan es tracta de novetats còsmiques el meu mareig pren unes dimensions equivalents.
Bàrbara (sense deixar de passar fulls i d’imprimir): Doncs temo que haurà de buscar un altre conseller, estimat capità. Sembla que Isidor ha decidit prolongar les seves vacances… I dic que només ho sembla perquè ja fa més d’una setmana que no hi puc parlar. A l’hotel on s’estatja em transmeten, de part seva, l’encàrrec que està bé, que no em preocupi, que tornarà aviat… Jo no em preocuparia; la veritat és que això és justament el que jo pretenia, que s’oblidés de tot per uns dies. Però aquest misteri, aquest silenci… Ai ai ai, senyor capità, això no fa gens de bona pinta. I tan bé que li anaven les coses: “Sóc un altre home —em va explicar en la seva última comunicació—; m’he engreixat cinc quilos, he fet una colla d’amics, no llegeixo més que novel·les policíaques… Cada dia estic més satisfet d’haver seguit els teus consells i venir aquí.” I l’hauria d’haver vist per la videoconferència, quin aspecte de bona salut, amb el rostre colrat i l’alegria que li vessava per tots els porus… Em va assegurar també que tornaria a temps de redactar aquestes conferències, que tenia empantanegades des del mes passat, i ja veu, finalment les he hagut de preparar jo…
Capità Murphy: És una contrarietat, de debò, una seriosa contrarietat! I on trobo jo ara un conseller de la seva categoria, a tan sols deu dies de la nostra partida? Malviatge! Però en fi, senyora, a vostè no crec que li calgui patir: sens dubte Isidor s’ho està passat de meravella, i ni temps li queda per trucar a casa. Que li vagi de gust, me n’alegro per ell molt sincerament…, però ara jo he d’espavilar-me o em quedo sense conseller. Potser vostè coneixerà algú que s’hi prestaria…, algun amic o col·laborador d’Isidor… (S’interromp, sobresaltat per un esclat de crits.) Eh? Què passa?
Bàrbara: Semblen els seus homes…
Capità Murphy (dirigint-se apressadament cap a la porta): Tenim ganes de gresca, eh? Ja us arreglaré jo, bandarres!
La porta s’obre i entren dos homes vestits de manera semblant a Murphy.
Dos expedicionaris: Capità, capità!
Capità Murphy: Què dimonis és això? Què és aquesta intromissió? Com goseu? Pels anells de Saturn, que us haig d’ensenyar bones maneres!
Primer expedicionari: Disculpi, capità; disculpi, senyora. Però és que aquí fora acabem de trobar un home que rondava la casa, volia entrar sense permís, sense trucar, té mal aspecte, un vagabund, un rodamon, du les robes esquinçades, està brut i fa pudor…
Segon expedicionari: Disculpin, rondava la casa, molt mal aspecte, molta pudor. En vista d’això, i encara que no és pas un assumpte de la nostra competència, hem cregut, hem considerat, ens ha semblat… L’hem cridat, l’hem aturat, l’hem detingut, però ell s’hi ha tornat, s’ha debatut, furibund ens ha clavat un parell de cops de puny…
Primer expedicionari: Un parell a cadascun de nosaltres, i en som vint. Imaginin quina força, quin furor, sembla boig, sens dubte és boig, i dels bojos perillosos per més senyes.
Capità Murphy: Astres poderosos! Aneu amb compte, nois! Ja li heu demanat la identificació? Mireu que avui dia és moda entre l’alta societat plantificar-se uns parracs i llançar-se al carrer a descobrir la cara lletja de la vida. Bona la faríem, si ara resulta que…
Segon expedicionari: Sí que l’hi hem demanada, però diu que no en té ni maleïda falta que li fa, el molt impertinent i maleducat. L’hem escorcollat per si de cas, de cap a peus, i només li hem trobat algunes monedes i també, embolicat en un full de diari vell, aquest tros de cosa que no encertem què és. No sembla una bomba, però vés a saber; més val que no ho remenem gaire.
Capità Murphy: Només algunes monedes? Cap bitllet gros? Ni targetes de crèdit, ni talonaris? Doncs aleshores deu ser un vagabund de debò, un lladregot o encara pitjor, un… Però vejam aquesta cosa que dieu. (Li entreguen un objecte fosc en forma de prisma hexagonal, d’uns deu centímetres d’ample i quatre de gruix.) I mentrestant tu, Sixte, vés trucant a la policia i forma’m després la colla i emporta-te-la a la base i comenceu a entrenar, que com arribi el coronel i no ens hi trobi ens en caurà al damunt una de ben grossa.
Bàrbara: Sí, corri, truqui; el videocomunicador és a la sala…
Sixte surt. A través de la porta oberta es tornen a sentir crits acompanyats d’un estrèpit de corredisses i cops.
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons