Deu fer una vintena d’anys que vaig escriure el relat Miola el gat autòmat damunt de la teulada (o, sense abreujar: Miola el gat autòmat damunt de la teulada, tristoi, mentre s’envola l’astronau i l’heroi plora l’amor de la robot d’ulls blaus, o sia, L’amic de Bixnar). Més que un relat ve a ser una òpera fantàstica sense música; dit en termes monteverdians, una “favola senza musica”; en resum, una faula a seques, però construïda verbalment a imitació festiva d’una òpera musical.
La tardor de 2016, quan vaig decidir recuperar l’oblidada afició pictòrica treballant amb ordinador, em vaig posar com a repte inaugural il·lustrar alguns passatges de textos fantàstics meus com aquest Gat. El que em va costar més va ser dominar els programes de dibuix i pintura, però la inspiració i el gest pictòric semblava que no m’havien abandonat. I així és com van sorgir He espiat l’espai a partir de la primera escena del primer acte de l’obra, i poc després De nit al temple, al qual dedico l’apunt següent.
Com en una mena d’ària, el protagonista del Gat, Isidor, obre l’acte entonant això:
Em van dir que el crepuscle era una escletxa entre dos mons
i jo, babau de mi, m’ho vaig creure.
A l’alba i al capvespre, assegut davant del telescopi,
he espiat l’espai, esperant potser
que un incendi paorós en els núvols,
un esclat d’estels al cor de la galàxia,
un terbolí d’ombres ominoses damunt de l’horitzó
o un simple i modestíssim llampec de buit,
esquinçant sense fressa els vels grisos que embolcallen la ciutat,
m’indiquessin el camí cap a l’altra dimensió.