L’abadia del Roig Fulgor
Conte de cavalleries
Després de molts dies de viatge per planes i muntanyes, per erms i rocams, per cims, comes i congostos, el cavaller Bardolean de Tànderos arriba a una vall feraç, la sola visió de la qual li omple el cor de suau delectança. Refrenant Cabulet, el seu destrer fidel, company de tantes aventures, es dedica a admirar les hortes ben cultivades, els arbres vinclats pel pes de la fruita, el blat bressolat pel vent i l’assossegat feinejar dels pagesos, que en veure’l passar es deturen per saludar-lo amb gestos alegres. Mentre d’aquesta manera pren solaç, descobreix el bonic mas d’un varvassor a l’entrada d’un bosc d’avets immensos, i cap allí s’encamina; de sobres es veu que la condició dels naturals d’aquesta terra és pròspera i generosa, i que no negaran la seva hospitalitat a un cavaller errant vingut de tan lluny.
El varvassor surt a rebre’l amb la seva esposa i cinc filles. Encara que no li estalvien cap mena d’atenció, parlen molt poc i en veu baixa, com si alguna por soterrada els inquietés, o com si patissin una gran pena per la mort d’un familiar. Quan acaben de sopar, la dama i les seves filles es retiren entre sospirs abans del que convé per honorar un hoste, i el cavaller es queda a soles amb l’amo de la casa. Bardolean se sent mogut a compassió per la tristesa que impregna les seves nobles faccions, i com que res no diu, es decideix finalment a interrogar-lo sobre la causa de la seva aflicció, i afegeix que, si hi ha remei, ell tractarà de trobar-lo. I això li respon el varvassor:
—Us agraeixo molt les vostres paraules i l’oferiment tan generós que em feu, però dubto que pugueu alleugerir ni en part petita l’angoixa que pesa sobre els nostres cors. Diuen, i diuen bé, que de totes les desgràcies que li poden sobrevenir a l’home la mort és l’única que no te remei; però allò que ens afligeix, sense ser mort és com si ho fos, i no té remei perquè prové de causa que depassa l’ordre natural de les coses.
»Heu de saber que la meva descendència no es limita a aquestes cinc donzelles que acabeu de veure, ja que la meva esposa em va donar també un fill baró ara fa quinze anys, quan jo ja tenia com a fet ben segur que els meus drets i el meu llinatge haurien de morir amb mi. Ja des que era un marrec vaig començar a mostrar-li tot el que cal saber per governar dretament una hisenda, i finalment vaig decidir enviar-lo a una abadia no gaire allunyada d’aquí, perquè aprengués les lletres humanes i la ciència de les coses de Déu. Durant els primers mesos de la seva estada entre els monjos, Elino, que així es diu el meu fill, ens visitava sovint, i en aquestes ocasions parlava a pler de tots els nous coneixements que allí acabava de rebre, de la vida del monestir i dels seus companys, i ben clarament es veia quina afecció tenia als estudis, i com era gran la seva llestesa, i en quina mesura poc habitual en un noi de la seva edat se li desenvolupava el seny. Però aviat van començar els nostres patiments, perquè Elino, sense que en poguéssim esbrinar les raons, va anar espaiant la freqüència i la durada de les seves visites; i encara pitjor, es va anar tornant malenconiós i encaboriat i agre de caràcter, i a les nostres preguntes ansioses no responia res que ens dugués confortament.
»La setmana passada, senyor, es van complir set mesos des que va estar per darrera vegada amb nosaltres, i en tot aquest temps no hem sabut res d’Elino, ja que ni contesta els nostres missatges ni ens donen cap notícia d’ell a l’abadia. Els monjos no responen a qui els requereix si no és amb aspror i enuig; debades jo mateix he pregat i he amenaçat perquè em permetessin parlar amb el meu fill, o perquè em fessin saber almenys si es trobava postrat al llit amb lletja malaltia, o mort potser, i a la tomba; i tot, tot ha estat en va, i sempre me n’he tornat amb les mans buides, encara que sospitant coses terribles.
»Finalment, les poques esperances que conservava s’han esvaït com boira quan he sabut que un misteri similar pesa sobre la sort de la resta de pobladors d’aquella casa, que ni es deixen veure ni se’ls sent, si no és per foragitar els qui acudeixen a les seves portes. I al país ja corre la brama que un encantament els té allí reclosos per sempre, perquè alguns expliquen que, tot passant-hi a la vora, uns al bell mig del dia i altres al capvespre o en plena nit, han vist com de sobte i sense causa aparent s’alçava al cel, amb un fragor eixordador, un cercle de grans flames que ocultava l’edifici fins que, passada una curta estona, les flames s’apagaven i el soroll cessava i tot tornava al seu estat natural, sense que en quedés ni fumera ni paret fumada ni fusta cremada ni brasa ni cendra, tot intacte i enter i fred com abans de l’esclat. I per aquest motiu, temuda i evitada per la gent, s’ha vingut a conèixer l’abadia com la del Roig Fulgor.
Bardolean es meravella sobre manera amb la història del varvassor, i li promet que inquirirà els successos del monestir, i que farà tot el que pugui per tornar-li el fill sa i estalvi. I dit això el dos homes es retiren a dormir.
A l’endemà, després de renovar la seva promesa als tristos pares, Bardolean munta Cabulet i pren el camí de l’abadia, on arriba amb el sol ja ben alt. El cavaller s’acosta a la gran portalada i crida els de dins amb veu potent, però ningú no es presenta; hi insisteix dues, tres vegades, fins que percep un soroll i veu que s’obre una finestreta a un costat de la porta.
—Qui gosa torbar el nostre retirament? Què és aquest escàndol? Què passa? —clama una veu.
—Deixeu-me passar i veure el noi Elino, que s’estatja a casa vostra —respon Bardolean.
—Ignoro qui sou, senyor, però encara que ho sabés no us obriria, perquè és contrari a les nostres normes.
—Doncs aleshores porteu-me aquí Elino perquè hi parli.
—Tampoc no us puc satisfer en això.
—Digueu-me almenys si està bé, i feu-li arribar el missatge que us transmetré tot seguit.
—Senyor, l’abat no ho permetria.
—Senyor —s’impacienta Bardolean—, heu de saber que el pare del xiquet m’envia per aconseguir notícies seves, perquè ja fa molt de temps que li’n manquen. Us reclamo que m’atengueu, perquè l’hi va la vida.
—No insistiu. M’és de tot punt impossible accedir a les vostres demandes.
—Sigueu qui sigueu, frare, brètol o dimoni, que no encerto a distingir les vostres faccions: us ordeno que em deixeu franc el pas o ensorraré la porta damunt les vostres espatlles, per vida meva.
—Altres ho han intentat abans que vós. Aneu en bona hora!
Bardolean, enfellonit, engega insults i amenaces i es precipita contra la porta, una i altra vegada, tractant de forçar-la, però aquell maleït tenia raó: ni amb un ariet no hauria aconseguit tirar-la a terra. De manera que al cap d’una estona d’escarrassar-s’hi inútilment opta per retirar-se i esperar que es faci fosc.
S’amaga en un bosquet que hi ha a la vora, i quan arriba la nit duu Cabulet fins a l’extrem més llunyà de l’horta del monestir. Arramba el cavall al mur, i dreçant-se damunt de la sella s’hi enfila a força de braços i amb un bell bot salta dins del clos. Avança per l’horta amb precaucions infinites, emparant-se en els arbres per evitar la llum de la lluna. Poc abans d’arribar a l’edifici descobreix una ombra davant seu: és un monjo que xiuxiueja pregàries tot passejant.
Bardolean s’hi acosta en silenci. Busca l’espasa, però un escrúpol l’atura. I d’aquesta manera parla amb el seu cor: “No és just escometre un ésser tan pacífic amb un ferro tan desmesurat, com si fos lladre o assassí… Aquest no és enemic per a tu, Bardolean; amb una veu n’hi haurà prou perquè accedeixi a tota cosa que li demanis. Què en dirien els teus companys d’armes, què se’n pensaria a Tànderos, i el mateix rei, quina opinió es formaria de tu? Oh, el teu honor quedaria maculat per sempre!” Però tot seguit li sobrevé un pensament contrari: “I ara! Doncs que potser m’hi hauré d’agenollar? Vatua! Gent pacífica diuen que són? Mal haja el diable! I qui ho diu? Pacífics, quan els convé; però la major part del temps són gent atrabiliària i amiga d’embolics. Recorda com t’ha despatxat el brivall que els guarda la porta; recorda els clergues de la teva terra, com esperonaven la plebs contra els seus senyors naturals. Llamp de Déu! Sí, més val no refiar-se’n. Fora el ferro, doncs!” I desembeinant l’espasa amb prestesa, d’una revolada la hi col·loca a l’altre als ronyons.