Vaig fer el dibuix bàsic de la Bachiana durant l’estiu de 2017, sobre sis fulls A4 en disposició apaïsada, primer des del centre cap a la dreta, la part que anomeno “Fuga cap a la dreta”, i després des del centre cap a l’esquerra —o sigui, la “Fuga cap a l’esquerra”. El centre el presideix un “esperit engendrador” com a emissor de les dues fugues —reflex llunyà del conegut retrat formal de Bach, obra d’Elias Gottlob Haussmann, que el representa, ja en la seixantena, amb perruca blanca, vestit fosc i camisa blanca, més aviat grassonet; bastant diferent de l’home que trenta anys abans, sense tanta formalitat però també amb perruca, havia portat a la tela Johann Ernst Rentsch.
Aquesta pintura no pretén ser una translació de la inabastable música bachiana. Va sorgir amb “automatisme corporal”, per dir-ho així, de la meva immersió en la música del Kantor (director del cor) de Sant Tomàs de Leipzig de la mà de Sergio Pagán, realitzador del programa “La hora de Bach”, de Radio Clásica de RNE, que durant una època vaig escoltar gairebé a diari.
Els primers que van veure el dibuix original —sense color— deien que allò era un garbuix. I sens dubte és un garbuix, que només el color fa entenedor. Quan el feia tenia la sensació que, com la música de Bach, podia no tenir fi mai. Vaig acabar amb els tres folis per banda perquè d’alguna manera calia acabar —però l’impuls era seguir i seguir. De fet, algun dia, amb tota naturalitat, se’n produirà una expansió per les quatre bandes.
Segurament la Bachiana és massa atapeïda: una manifestació d’horror vacui, ho accepto. Així és com, sense pensar-hi, vaig intentar encabir-ho tot en un espai limitat i, sobretot, molt baix de sostre; com vaig tractar de reflectir la impressió de plenitud i infinitud inherent a la música de Bach. Però ja ho esmenaré (potser) quan en faci (potser) la versió expandida.
Vegeu als apunts següents les dues fugues amb més detall.