Durant una sèrie d’anys vaig ser wagnerià —confio que no de la mena més insuportable. Les pretensioses llaunes argumentals que, en general, va escriure Wagner, convençut que era tan gran poeta, no són mereixedores de la seva música, en propietat una supermúsica que fascina, excita, trastorna i treu de polleguera, talment com una droga, i que també pot crear addicció si no hi anem amb compte, fins i tot avui, quan se suposa que hauríem d’estar vacunats contra les febres romàntiques, els deliris èpics i lírics i totes les pallassades inherents.
Com a llauna d’argument, la Tetralogia, o sigui L’anell del nibelung, és insuperable. Catorze hores d’una maleïda historieta fundacional del món amb déus, nans, gegants, dones d’aigua, senyores voladores i herois predestinats. Però quins passatges musicals! La mort i el seguici fúnebre de Sigfrid, a l’última de les quatre òperes, El capvespre dels déus (i que bé que sona el títol en l’idioma original, Götterdämmerung, tot i que no sapiguem alemany!), encara avui dia em posa els pèls de punta i la carn de gallina. Sí, la supermúsica wagneriana és un perill. Totes les seves òperes de maduresa, des de L’holandès errant, tenen passatges sensacionals com aquest, però enlloc (excepte a les escenes de l’amor i la mort de Tristany i Isolda) tan colpidors.
La primera obra del cicle, L’or del Rin, acaba amb l’episodi de l’entrada dels déus al Valhalla, el castell que els han construït els gegants. Com altres vegades, l’expressivitat de la música deixa per terra, allà a baix del tot, el discurs lent i tirant a carrincló del llibret. Jo no hi veig cap castell, en la música d’aquesta escena, sinó una mena de seu còsmica més pròpia d’una moderna pel·lícula de ciència ficció. La visió em va suggerir aquest Valhalla; que no és una de les meves pintures més reeixides, però que és el meu petit Wagner.
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons