Bardolean, brandant l’espasa i engrapant amb força Elino amb l’altra mà, espera que el abat obri la porta. Els monjos i els estudiants, que mentrestant s’han anat aplegant al passadís, s’omplen de paüra quan descobreixen la formidable figura i retrocedeixen apressadament.
—Enrere, que amenaça d’occir-nos! —crida l’abat—. Fora, fora!
—Què passa, abat? Qui és aquest? És un lladre? Què fa aquí Elino? Esteu ferits? Verge santíssima! —exclamen els altres.
—El cavaller ha vingut a endur-se el noi, i ho farà encara que ens hi oposem. Germans, teniu calma i deixeu que se’n vagi.
—Això mateix —diu Bardolean—. Teniu calma i no us moveu d’aquí fins que hàgim traspassat els murs. Que ens acompanyi només el porter. On sou, porter, el més cortès dels homes? Ara sí que m’obrireu, m’afiguro.
—Germà Lusconi, ja heu sentit el cavaller —s’adreça l’abat a un homenet amb la cara marcada per la verola—. Acompanyeu-lo i lliureu-li les claus.
—Pare, no em demaneu això, que temo per la meva vida —contesta l’interpel·lat fent per amagar-se darrere dels seus companys—. Car el vaig fer fora una vegada i sens dubte intentarà prendre’n venjança. Tingueu misericòrdia, senyor.
—No fareu res d’això, oi, cavaller? Mireu que el germà Lusconi va obrar com ho va fer només perquè ho tenia encomanat, i a més ja heu aconseguit allò que preteníeu. Jureu-me que respectareu en tot la seva persona.
—No alcanço per què us hauria de fer ni menys encara acomplir-vos cap jurament, però serà tal com ho demaneu. Ara ja només vull partir com més aviat millor. Res no m’aprofitaria augmentar el vostre dol amb venjances excessives, tot i que, malviatge!, em reca deixar aquesta desagradable persona sense el càstig que mereix. Apa, germà, passeu al davant i conduïu-nos a la sortida, i no patiu, que no rebreu dany de mi. I vosaltres, senyors, torneu-vos-en al llit i oblideu-me com jo espero oblidar-me en breu de tots vosaltres; de grat m’enduria també la resta dels estudiants, però ja vaig prou ben servit; altres hi haurà qui us els reclamin.
I dit això enfila el passadís sense deixar anar Elino ni tampoc l’espasa, car ha après a malfiar-se dels qui aparenten debilitat, que mentre acoten el cap barrinen com tornar els cops que reben, i ploren i es lamenten i demanen compassió per ablanir els cors dels seus enemics i distreure la seva vigilància. I ben bé que fa, com es veurà de seguida.
Tombant-se de tant en tant per assegurar-se que ningú no els segueix, Bardolean es deixa conduir pel monjo fins al pati del monestir. Lusconi obre la portalada, i de sobte engega a córrer i es refugia en un cobert que hi ha adossat al mur.
—Ara ja podeu sortir, mal cavaller —sent que crida des de dins del cobert—, i que el diable us acompanyi.
—Ah, el covard, i com gosa encara escarnir-me! —diu Bardolean—. Però tot plegat, què se me’n dóna? Vinga, xiquet, fem via d’aquí.
I arrossega cap a la portalada Elino, que torna a plorar i tot esporuguit s’agafa de les robes i els braços del cavaller tractant de resistir-s’hi. Bardolean aconsegueix desprendre’s del noi i li dóna una forta empenta que l’envia al bell mig del llindar; i en aquell moment, tot d’una, s’aixeca al cel una flamarada més alta que el campanar de l’abadia i se sent un soroll eixordador, talment com si una muntanya sencera se’ls desplomés a sobre, i una gran força rebutja Elino, que surt llançat cap al centre del pati, topa amb Bardolean i cau, fent tombs, entre uns massissos de boix.
Maleint la seva sort i tots els sants del món, Bardolean tracta d’incorporar-se per recobrar l’espasa, que amb el cop li ha saltat de la mà, quan percep de cua d’ull una ombra que se li acosta. Rodola rabent a un costat, i és just a temps, perquè ja les quatre puntes de ferro d’una forca es claven a terra a un pam del seu cap. Qui l’ataca és Lusconi, el molt traïdor. El monjo alça de nou la forca, però Bardolean, refermant-se sobre els colzes, li etziba en plena cara una guitza poderosa que el deixa estabornit. S’aixeca, empunya l’espasa, i abans que el monjo tingui temps de revenir la descarrega amb totes les seves forces damunt del rostre ratat per la verola, que es parteix en dos com una nou.
—Germà Lusconi, el més pecador dels homes —diu Bardolean mentre eixuga calmosament l’acer en l’hàbit del mort—, ¿què us retenia en aquesta casa, quan sens dubte teníeu la facultat d’abandonar-la en qualsevol moment? Cap muralla fulgurant no s’hauria alçat per impedir-vos-ho, puix que, ja ho veieu, de ben poc us van aprofitar la reclusió i la pregària per entebeir-vos els instints dolents, si és que no us els van acréixer. Ara podríeu viure segons la vostra natural inclinació en qualsevol racó d’aquesta terra, ni millor ni pitjor home que la resta, però feliç amb un destí fet a la vostra mesura. Llamp de Déu! Nici és qui aspira a ser sant sense heure’n el tremp ni la fusta.
De seguida corre a cercar Elino, que jau encara entre el boix, cobert d’esgarrapades i moradures i amb la roba feta a tires.
—Vailet, m’has ben sorprès —li diu—. Però caldrà buscar algun remei a aquesta santedat teva, si és que els teus pares volen recuperar-te.
—Senyor —respon Elino—, jo de cap manera no he merescut aquesta mostra de l’amor de Déu, però ja veieu quin és el seu designi. No goseu oposar-li resistència, us ho prego pensant en vós més que no pas en mi.
—Vatua, no comencis una altra vegada amb els teus planys i els teus discursos piadosos. Tan cert com que em dic Bardolean que abans que despunti el dia cavalcarem a tota brida de retorn a casa teva. Doncs digues, xiquet: ¿entre els servents de l’abadia no hi haurà cap mossa de semblant formós i figura captivadora, o alguna dona de carns exuberants i condició maternal, en qui hagis clavat d’esquitllentes el teu esguard encisat més d’una vegada? Si així fos, potser et vindria de gust tenir-la aquí ara, per dir-li a l’orella tot allò que sempre li havies volgut dir però mai no vas gosar.
—Mossa o dona? Déu me’n guard, senyor; només barons habiten entre aquests murs.
—Però vindran des dels mercats per abastar-vos, m’afiguro, i hauràs obtingut gaudi de sentir-les i contemplar-les, i fins i tot és possible que t’hagis acostat a parlar amb elles. Vejam, quina és la teva preferida? Com es diu? És grossa o petita, esvelta o de carns abundoses, rossa o bruna?
—Doncs no n’hi ha, d’aquestes que suposeu; ens és vedat tot contacte amb la gent de fora. Si vénen, no passen d’aquestes portes.
—Però les hauràs vist des dels finestrals…
—No, mai, senyor.
—Em deixes bocabadat! Bàrbara reclusió, la vostra! I el cant dolç d’una pastora no t’ha arribat mai a la cel·la des d’aquells turons, fent-te considerar com fóra delitós acompanyar-la pels prats i els boscatges ombrius, i beure de les seves mans a les fonts cristal·lines, i mirar-te en els seus ulls tan clars com el cel més clar, i descansar el cap a la seva falda i adormir-te escoltant el murmuri del zèfir entre les capçades dels arbres, mentre el ramat pastura i tot és pau i blanor al voltant…?
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons