—Senyor, només conec els cants de lloança que la congregació eleva a Déu de dia i de nit, i les ombres del claustre on meditem, i el murmuri de les oracions. I no hi ha al món cap claredat com la dels ciris i la rosassa de la nostra església, ni pau com la d’aquest retir, ni goig com el de servir Nostre Senyor.
—Doncs recordaràs, si més no, alguna xicota del teu lloc amb qui jugaves sovint quan éreu uns tendres infants… Potser enyores els petons innocents que us vau fer un dia…
—Senyor, he oblidat el que va ser la meva vida abans d’arribar aquí.
—Que el diable se m’emporti si t’entenc! Estàs malalt, minyó? Però mira, Elino, hi ha certes exigències del cos que no és possible deixar de satisfer, amb dones o sense elles. Quan ens escomet el fort neguit, i unes calors ens prenen tot el cos, i la pell se’ns humiteja, i la boca se’ns asseca, i un formigueig ens puja per les cuixes, i res no podem pensar, ni veure amb claredat, ni atendre, no ens queda cap més remei que vessar el fèrtil cabal —car ell és la causa del nostre desfici— o emmalaltir i morir. I qui no troba prompte consol en la companyia d’una muller formosa, què fa? Tu ja ho saps, m’afiguro. Ara mateix, no t’agradaria rescabalar-te de tanta abstinència i tant dejuni…? I és clar que sí! Vinga, Elino, recull-te darrere d’aquells matolls i rescabala-te’n, que ja començo a perdre la paciència.
—Prou, senyor, m’ofeneu si em creieu capaç d’aquestes vileses. Calleu en bona hora, per Déu us ho demano!
—Sí que estàs malalt, sí! O ets un babau, o t’has tornat boig, o tot alhora! Vejam, doncs: ¿mai no has volgut fer teva certa rica possessió d’un company, o presenciar el fracàs d’aquell que sempre t’avantatja en els estudis, o barallar-te amb el miserable que tothora es diverteix enutjant-te, o jugar una mala passada al teu mestre, o escarnir el lleig i el borni, o deixar de complir els deures que t’imposen, o xerrar a deshora? Segur que has estat a punt de fer-ho més d’una vegada! Segur que et vindria molt de gust, si ara se te’n presentés l’ocasió!
—No, senyor, de cap manera. Pecaria contra la llei de Déu.
—Ah, vés per on, quina ocurrència! Us demano disculpes.
Bardolean es desespera. Reflexiona un instant, i per fi aixeca la mà i li etziba a Elino un revés que el tomba a terra.
—Desgraciat, canalla, brètol! —crida—. Sòmines, efeminat, ase! Rosegaaltars, rata de sagristia, covard, mitja-merda! Fals, hipòcrita, mal fill, mentider! Encantat, babau, imbècil!
El noi mira fixament Bardolean i es frega la galta envermellida, però no diu paraula.
—M’odies, oi que sí? Veig com l’odi es mostra als teus ulls. Dreça’t, insulta’m, defensa’t!
—Senyor, us perdono de tot cor. Us domina la fúria, no sou responsable dels vostres actes.
—Ai el marrec, que ja em té tip! Saps què penso fer? Passaré a fil d’espasa els monjos i tots els teus companys un a un, i després profanaré l’altar i el santíssim sagrament, i calaré foc a l’abadia, i obriré els sepulcres i n’escamparé els ossos per tota la contrada. Aleshores veuràs si m’odies o no. Vés amb molt de compte, que no em coneixes.
—No us en crec capaç. Parleu per parlar, cavaller.
—Així que parlo per parlar? —Bardolean li assenyala en la fosca el cos del monjo Lusconi—. I això què et sembla a tu que és? Un sac de paraules?
Elino crida d’espant quan descobreix el cadàver, les cames li fan figa i cau de genollons.
—Que es faci la voluntat de Déu —diu amb veu a penes audible.
—Que es faci la voluntat de Déu! Saps què en penso, d’aquest que esmentes? Doncs… I aquí Bardolean engega un reguitzell impressionant de renecs i blastomies.
—Perdona’l, Senyor, que no sap el que diu —ploriqueja Elino, i es tapa les orelles amb les mans. Bardolean malda per apartar-les-hi sense deixar de blasfemar, i lluiten així durant una bona estona, fins que, veient que tots els seus esforços són inútils, opta per deixar el noi en pau. Astorat, es diu que és sant sense cap mena de dubte, i encara més, té per cert que aconseguirà els honors eclesiàstics més alts si persevera en aquest camí. “I doncs, si aspira a això, potser faig malament ficant-m’hi”, pensa. I està a punt de donar-se per vençut i marxar sense ell, quan se li acut provar una darrera vegada apel·lant a la vanitat, el més pertinaç dels naturals impulsos de l’ànima.
—Sens dubte aconseguiràs els honors eclesiàstics més alts, bon xicot —declara—, i seràs sant i ocuparàs un lloc a la dreta del Pare, i els homes dels segles venidors et recordaran i et veneraran i et consagraran una data al calendari, i les mares posaran el teu nom als seus fills, i seràs patró de nacions i et dedicaran esglésies.
—Viure i morir aquí foscament és l’únic que desitjo, senyor. I si alcanço la glòria del Paradís no serà pas pels meus mèrits, sinó perquè Déu, amb la seva misericòrdia infinita, així ho haurà volgut. L’home no pot res sense la seva ajuda.
Bardolean s’obre de braços i sospira.
—Veritablement, voler fer pecar a un babau com tu és una tasca excessiva per a les meves pobres forces. Ni saps què és pecat ni crec que arribis mai a saber-ho. Has guanyat.
Tan bon punt pronuncia aquestes paraules esclata un clamor de veus en dos o tres racons del pati, des d’on els monjos i els estudiants han assistit a aquests successos amb esglai i admiració, amagats a les ombres.
—Visca, visca! —criden—. Déu és pietós! Glòria a Jesucrist! Honor a Elino!
Això ja és massa per a Bardolean, que pot tolerar una derrota, però no pas veure com se n’alegren aquells éssers covards i malaltissos, que no han fet res per ajudar el seu company.
—Sí, senyors! —brama, dreçant-se baronívolament i brandant l’espasa—. Elino és sant, i us el penso tornar, però com a màrtir!
—Què dieu? Què voleu fer? —se sent la veu esverada de l’abat—. No us basta un crim, que també voleu vessar la sang d’aquest innocent?
—Respecteu la seva vida! Tingueu compassió, cavaller! —criden els altres.
—No perdeu cap detall, senyors, del martiri a què tot seguit sotmetré Elino.
I dient això clava l’espasa a terra, es descorda la cota de malles, s’abaixa els calçons i es tira damunt del vailet, que perd l’equilibri i cau rodolant amb ell. Elino resisteix amb valentia la indecorosa envestida, però de seguida també perd els calçons, perquè l’escassa roba que ha mantingut després de sortir pels aires a penes se li sosté damunt del cos. El cavaller aconsegueix immobilitzar-lo i, destre com és en afers d’espases, l’enfila al primer cop. Elino crida i s’agita com un boig fins que, exhaust, distén els membres i plora en silenci. Bardolean està a punt de rematar la feina, quan vet aquí que el noi arrenca a panteixar i a secundar els seus moviments. Somriu, gratament sorprès. I mentre escolta els batecs descompassats del cor d’Elino, i percep el pols embogit de la seva sang, i gemega a l’una amb ell, beneeix la seva bona estrella, que en l’últim moment li ha permès concloure de manera tan profitosa aquesta aventura. “Ja ho diu el meu senyor el rei: allò que no poden la força ni la intel·ligència, ho fa la sort o no ho fa ningú”, considera mentre se separa del noi. Tot enriolat li dóna una clatellada afectuosa, s’incorpora d’un salt, es vesteix, es lliga la cota de malles, embeina l’espasa i mira al seu voltant amb gest reptador.
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons