—Ni un moviment ni una paraula —li xiuxiueja Bardolean a cau d’orella—. Guieu-me fins a la cambra de l’abat i eviteu aixecar escàndol si estimeu la vostra vida.
El monjo, tremolós, s’apressa a obeir. Condueix Bardolean al claustre a través d’una porteta, s’introdueixen en un vestíbul, pugen per una escala i continuen per un passadís flanquejat per mitja dotzena de portes. El seu ostatge li indica la darrera; Bardolean l’obre de cop, es precipita a dins i es troba cara a cara amb l’abat, que resa agenollat davant d’un crucifix.
—Com goseu? Per tots els sants! —crida l’abat, incorporant-se.
—Tingueu calma, senyor —diu Bardolean després de fer passar l’altre religiós i de tancar la porta darrera seu—. No us estranyeu de veure’m entrar com un vulgar lladre, en hora intempestiva i empunyant l’espasa, perquè de cap altra manera no es pot comportar un cavaller, encara que l’ornin moltes virtuts, si vol vèncer les barreres aixecades al voltant de l’abadia.
—Què voleu? Qui sou?
—Bardolean de Tànderos, per servir-vos. Heu de saber que moltes coses i molt dolentes es diuen de l’hospitalitat dels qui habiten entre aquests murs, però no donava crèdit als rumors fins que jo mateix m’he vist foragitat de les vostres portes pel fra bergant que us les guarda. Però no és per queixar-me de tan escassa cortesia que m’he aventurat fins aquí, ni per esbrinar si aquesta conducta s’adiu o no amb els preceptes de la vostra religió. Senyor, he vingut a cercar notícies d’Elino, que estudia en aquesta casa, perquè a la seva ni dormen ni viuen de pura inquietud per la seva sort. Parleu, i poseu fi a tot aquest misteri.
—Senyor, m’heu deixat sense alè —contesta l’abat—. Passaré per alt l’afront que ens feu violant d’aquesta manera els murs de l’abadia i el nostre retir, car veig prou bé la generositat del vostre propòsit. Parlaré com desitgeu, però embeineu abans l’espasa, que ofèn la santedat del lloc i m’angunieja més enllà de tota mesura. Però abans, digueu-me, cavaller: què conten els homes de nosaltres?
Bardolean li respon que, segons és fama, un prodigi els té allí reclosos i els impedeix comunicar-se amb la resta del món. L’abat sospira.
—Així és, senyor. Un prodigi és el que hi ha, però no és un prodigi qualsevol. Dotat d’una virtut peculiar i peregrina, no opera sempre, però ens reclou fins i tot quan no opera. Us estranya? Doncs escolteu-me, que començaré pel començament.
»Aquest se situa nou anys enrere, quan el nostre conspicu reformador, el venerable Perantoni, que al Cel sia, advertint els gravíssims mals que s’abatien sobre l’orde —l’afebliment de la regla, la relaxació dels costums, la fe esdevinguda rutina, el descens de les vocacions, el desamor creixent dels fidels—, es va entestar a fer d’aquesta casa un mirall en què tots els nostres monjos es miressin, un gresol de santedat, un far august que il·luminés amb llum inusitada, als nostres religiosos i encara a l’orbe sencer, la sendera de la perfecció. Ens va reunir aquí a una vintena de barons triats en diferents monestirs i ens va donar regla estricta, i a complir-la i preservar-la ens hem aplicat amb esforç infinit durant tot aquest temps, orant i estudiant i treballant i comportant privacions de tota mena. I, senyor, no fa gaire vam descobrir que res de tot això havia estat inútil, perquè Déu mateix ens va premiar amb un senyal com aquells que feia més sovint en altres èpoques.
»Va succeir un fred matí de novembre, quan el nostre cuiner, Simund, es disposava a marxar al poble per reparar una cassola que se li havia esventrat. El vam veure encaminar-se a través de l’horta, a lloms de l’ase, cap a la porteta del mur de darrere per enfilar la drecera que surt d’allí, quan de sobte ens va sobresaltar un fragor enorme acompanyat d’una llum escarlata intensíssima que va penetrar fins a l’últim racó de l’abadia. De seguida vam sentir Simund que cridava desaforadament i, esverats, vam córrer en auxili seu. El vam trobar estès a terra davant de la porteta, gemegós, al costat de l’ase també caigut, que bramava com un maleït. “Què ha estat això, germà Simund? D’on us ha vingut aquest mal?”, li vam cridar. “Ai, ai —es queixava ell—. Déu meu, quin succés. Ai, ai, no us acosteu, que hi ha alguna cosa que pretén la nostra mort.” “Però, què dieu? Ens ataquen bandits, o un llampec ha descarregat damunt vostre?” “Per la meva fe que no sé res —va respondre—. Una atronadora claredat vermella em va encerclar quan em disposava a traspassar el llindar, talment com si em trobés a les portes de l’infern, i al moment em vaig veure abatut del ruc per una força extrema. Ara recolliu-me i posposeu les indagacions, que em sento com apallissat i tot jo tremolo.” Mentre uns s’enduien Simund, la resta vam començar a buscar pels voltants, però no hi havia socarrim, ni senyal de gent, ni cap mena de cosa estranya. Vam decidir continuar la recerca a l’altra banda del mur, i vet aquí que, quan un altre germà, Ledas, es va avançar amb intenció de creuar la porta, tot d’una es van repetir l’estrèpit gros i la llum enlluernadora, que van causar entre nosaltres confusió i cridòria i desbandada, i ja no ens vam atrevir a tornar-hi més.
»Després d’aquell dia, senyor, altres dos germans que volien sortir de la casa es van veure igualment escomesos pel portent, el significat del qual se’ns va revelar ben aviat per boca del més vell dels monjos, Berion, que té la cel·la vora la meva. I és que una nit va tenir un somni on apareixia un fulgor escarlata vivíssim, però en lloc del retruny que acompanya el de debò va sentir el clam d’una veu que li anunciava: “Berion, Berion, aquesta barrera he alçat per preservar del món i els seus paranys els homes de virtut perfecta. Premi és per a la seva devoció i senyal que el seu sacrifici ha estat acceptat; l’ofrena del seu retir cremarà en aquest foc com en ara bíblica. Berion, Berion, això he disposat per a aquells que reneguen el món i les seves pompes, els meus fills predilectes…”
»Quan Berion va venir a contar-me el seu somni em vaig sentir transportat de joia, vaig convocar la comunitat d’immediat, els vaig assabentar del que hi havia i vaig ordenar la celebració d’un ofici solemne per agrair a Déu la seva bondat infinita. Llavors, per a sorpresa nostra, Simund ens va informar que, aquella mateixa matinada, cert novici eixelebrat que l’ajuda a la cuina, tot perseguint un pollastre que no es volia deixar degollar, havia travessat el mur per la portella que dóna al rierol sense trobar cap obstacle. Vaig atribuir el fet a la misericòrdia divina, que es compadeix dels humils i les seves petites angúnies diàries, i sense pensar-hi més ens en vam anar a l’ofici. Però al cap de pocs dies el majordom, el germà Severusti, quan acudia a fer-se càrrec d’una tramesa de farina a la porta principal, va ensopegar violentament en un pedrot i es va precipitar a fora sense pretendre-ho, i tampoc aquesta vegada no va passar res. Llavors ens va atacar una por més gran que la que ens causava el portent, ja que vam començar a pensar que, si la barrera fulgurant era premi i protecció per als homes de virtut perfecta, segons les paraules que havia escoltat Berion, no tothom de l’abadia semblava digne d’aquest títol; i el resultat va ser que en endavant cada un de nosaltres es va lliurar a una vigilància estricta de la seva persona per evitar que, a causa de qualsevol distracció com aquelles, Déu pronunciés un judici desfavorable sobre la seva conducta i que els altres se n’assabentessin.
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons