»Aquell mateix dia vam tapiar totes les obertures del mur exterior, vam cloure amb baldes i cadenats la gran portalada i, en fi, la nostra reclusió es va fer general i absoluta. I, sobretot, vam començar a rivalitzar en pietat per assegurar-nos que, si qualsevol circumstància imprevista ens posava al capdavall en la necessitat de traspassar les portes, la paret de foc creixés davant nostre i es desfermés l’escàndol sonor igual que davant d’aquells quatre o cinc germans que ja veneràvem com als sants del Senyor; i aquests també, per conjurar el perill del pecat i no trobar-se algun dia privats de la gràcia del prodigi, es dedicaven amb més ardor que mai a les seves pregàries i mortificacions. Heus ací que havíem començat tement que esclatés el portent, però acabàvem tement molt més que no esclatés; per aquest motiu us vaig dir que opera fins i tot quan no opera.
»Finalment, amb tota aquesta presó i aquesta tensió i aquesta vigília, i aquest observar-nos de reüll, i aquesta por constant, se’ns ha agrit l’ànim, i ja hi ha qui comença a sentir-se trastornat, i el sentim parlar a soles pels passadissos i, de nit, donar cops a les parets de la seva cel·la, i se’l veu a la galeria i a les torres guaitant l’horitzó i respirant a glopades com si s’ofegués; però tot ho comportem, senyor, i tot ho comportarem pel bé de les nostres ànimes i per la glòria futura, tant si es vol com si no es vol, amén.
»Pel que fa als estudiants que hi havia a la casa, aquí continuen, consumits pel nostre mateix afany, i mediten i oren i s’apliquen als deures sagrats com qualsevol de nosaltres. I dit això, senyor Bardolean, només em resta per afegir que ni Elino ni els altres sortiran mai de l’abadia, amb fulgor roig o sense, perquè aquesta és la seva voluntat i la seva fe indestructible.
Calla el monjo i Bardolean es queda pensatiu; tot plegat li sembla cosa inaudita i desaforada, i no hi veu clar. Per un moment dubta sobre la conveniència d’endur-se Elino, ja que se li representa l’esglai i el cruiximent que li sobrevindria si s’aixequés el mur de foc quan sortissin del monestir, que fins a aquest punt ja pot ser sant el vailet. Però de seguida atura aquestes cabòries.
—Senyor —anuncia—, jo he fet una promesa i l’haig de complir. Vós suposeu que Elino és sant, i sens dubte suposeu massa, car els joves són de natural ansiosos i excitables i la sang els bull a les venes amb més ardor que la de la vostra muralla, que entenc que no és gaire càlida, perquè vós mateix heu dit que no deixa socarrim. Així doncs, senyor abat, us proposo un tracte. Lliureu-me el xiquet i permeteu que m’acompanyi fins a les portes. Si es desferma la lluminària renunciaré a endur-me’l —altra cosa fóra bogeria— i marxaré per informar d’aquests fets els seus pares; això sí, encarint-los que no desesperin, perquè la santedat no és en absolut un camí sense retorn, tal com jo ho veig. Però en cas contrari, ni vós ni ningú no podrà obligar Elino a romandre aquí ni una hora més.
—Escolteu-me, senyor Bardolean —replica l’abat—. De cap de les maneres no penso accedir a la vostra demanda. Els nois que s’estan amb nosaltres potser són sants o potser no; però si no ho són, s’esforcen per conquerir aquesta condició algun dia, i no penso permetre que malmeteu la seva glorificació futura. No tempteu Déu, cavaller; desistiu del vostre projecte, car no m’estranyaria veure que aquesta vegada s’alçava una muralla de foc veritable per consumir-vos en càstig de la vostra gosadia.
—Ara escolteu-me vós, abat —diu Bardolean portant la mà al pom de l’espasa—. Acceptareu les meves condicions de grat o per força. Si Déu em castiga és cosa meva, i m’afiguro que voldreu tenir salut per presenciar-ho. Acabem, senyor; envieu aquest germà a buscar Elino, o teniu-vos per mort.
L’abat no dubta que el cavaller complirà la seva amenaça, tan ferreny és el seu gest i tan decidida la seva mirada. Tremolant de cap a peus ordena al seu company que pugi al dormitori dels estudiants, desperti Elino, el faci vestir i el porti a tota pressa.
Bardolean queda molt impressionat quan el noi es presenta a la cel·la, perquè és esvelt, formós de rostre i de posat agradable, ben diferent de com se l’havia afigurat. Elino es deté al llindar i mira adés l’abat, adés Bardolean, qui es diu que és intolerable que una criatura tan gentil llangueixi tristament en una presó com aquella. I es referma en el propòsit de restituir Elino al món, on no li hauran de faltar les diversions i els plaers que un jove necessita com l’aire; ni tampoc, certament, les dificultats i les penes pròpies de la seva tendra edat, a les quals li caldrà fer front obertament si vol que el seu cor guanyi tremp i se li avivi la intel·ligència, cosa de tot punt impossible si roman a l’abadia.
Tan bon punt l’ha posat al corrent de tot en poques paraules, Bardolean l’apressa perquè es disposi a cavalcar de retorn a casa seva, on els seus ja es deuen impacientar esperant-los. I no poca sorpresa obté de la resposta del vailet:
—Senyor —diu—, per què creieu que hauria de marxar amb vós? Excuseu-me; no sortiré de l’abadia.
—Ja ho veieu —somriu l’abat—. Res no podrà apartar aquests xiquets del camí que han triat lliurement, amb l’ajuda de Déu Nostre Senyor. Torneu-vos-en per on heu vingut, us ho prego, senyor Bardolean. Els pares d’Elino sabran per vós que el seu fill està bé; assegureu-los de part meva que no tenen motiu de tristor, ans de goig, perquè si el món ha perdut Elino, el Cel ha guanyat Elino i Elino ha guanyat el Cel.
—Calleu, no parlo amb vós —s’enfurisma Bardolean—. Xiquet, per l’obediència que deus al teu pare, per l’amor de la teva mare i les teves germanes, per la prosperitat de la teva casa i per la perpetuació del teu llinatge, et convé venir amb mi.
—Senyor, aquesta és la meva casa, aquí tinc els meus pares i els meus germans, el meu llinatge és el dels servents de Jesucrist. No insistiu, que no vindré.
Bardolean el pren del braç i l’arrossega vers la porta.
—Ets un galifardeu llunàtic. Vindràs, i és clar que vindràs!
—Socorreu-me! —crida Elino. L’abat i l’altre monjo s’avancen per ajudar-lo, però Bardolean, espasa en mà, els obliga a refugiar-se darrera del llit—. Mateu-me, senyor —arrenca a plorar el noi—, perquè vull morir abans que deixar l’abadia.
El cavaller, commogut, el deixa anar.
—Oh éssers perversos, experts a confondre les ments amb xerrameques fantàstiques i a doblegar les voluntats amb dejunis i falses promeses! —etziba als monjos—. Què li heu fet a Elino? Què li heu fet, poca-vergonyes, bergants, dimonis?
Tot d’una se senten uns cops a la porta, i una veu esverada pregunta quin escàndol és aquell, i si cal ajuda.
—Senyor, compte amb els vostres actes —diu l’abat—, perquè els germans s’han despertat i vénen a auxiliar-nos. Renuncieu al vostre propòsit abans que s’esdevinguin mals més grans.
—Qui són aquests? —clama Bardolean assenyalant cap a la porta—. Monjos, criatures? No em feu riure! He quedat victoriós en tantes batalles i en tants combats singulars perquè ara em deturi una colla de mig homes? Cent cinquanta guerrers armats fins a les dents he abatut al peu del castell de Sabàrdrabo, on el comte Lédor ocultava la seva filla Muriel, amada meva, i creieu que ara no me n’haig de sortir? Voleu saber quants trossos vaig fer del cos del nan Burguno, que amb les seves arts màgiques havia fetillat els meus paisans, sometent-los a una rara melangia que els consumia a poc a poc fins a la mort? O més aviat preferiríeu sentir com vaig estimbar l’àliga Ràuson, gran com un cavall, que el duc de Sempetro havia ensinistrat perquè s’apoderés de mon senyor el rei, Fidrin el Cellaferéstega? Prou! Me’n vaig i m’enduc Elino, i si cap de vosaltres prova d’impedir-ho tindrà un tast ben saborós del meu acer. Abat, sortiu i ordeneu-los que em deixin franc el pas.
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons