Expedicionaris: Eh, eh, compte, que s’escapa! Eh, eh, no badeu! Eh, eh, que es fica a la casa! On vas, animal? Té, té i té! I té aquesta també! Ei, tu, agafa-li les cames! Ei, tu, retorça-li els braços! Així, de panxa a terra i ben quiet!
El desconegut: Auxili, auxili! Deixeu-me, pocavergonyes, pallassos, i torneu-me el prisma!
Bàrbara: Oh! Què sento? La veu d’Isidor! Senyor capità, és Isidor! Correm, que el maten! Aguanta, que ja venim!
Capità Murphy: Per Aldebaran i les Híades! Isidor diu, senyora? Ira còsmica! Però què passa aquí? Que us heu tornat bojos, tots plegats?
Surten en tropell i tornen de seguida amb Isidor, que mostra l’aspecte deplorable abans descrit i avança amb dificultats, sostingut per altres expedicionaris.
Isidor: Ai!
Bàrbara: Pobre!
Capità Murphy: Quin desastre!
Isidor: Ai de mi! Ai!
Bàrbara: Estàs ferit? On et fa mal? Ara et curarem, vine, estira’t aquí.
Capità Murphy: Estic desolat. Jo… No trobo paraules…
Isidor: Ai! On és? On l’heu ficat?
Bàrbara: A qui, fill meu? (S’adreça als expedicionaris.) A poc a poc! Deixeu-lo al sofà. Suaument… Així.
Capità Murphy (als seus homes): Us en recordareu, d’aquesta!
Isidor: On heu ficat el prisma? Vull el meu prisma… Bàrbara, digue’ls que me’l tornin.
Bàrbara: El prisma? De què parles?
Capità Murphy (mostrant l’objecte que li han donat els expedicionaris): Es refereix a això, potser?
Isidor: Sí, sí! Torneu-me’l, torneu-me’l!
El capità dóna l’objecte a Isidor, qui el pren ansiosament. De seguida tanca els ulls i es queda immòbil.
Bàrbara: Ai, que es desmaia! Què tens, Isidor? Un metge! Aneu a buscar un metge, ràpid!
Capità Murphy: Sixte, ja has sentit la senyora! Corre, truca a un metge!
Torna a sortir Sixte.
Isidor: No és res, no és res… Ja estic més bé. L’esgotament, la pallissa… No es preocupin, deixin-me…
Capità Murphy: De cap de les maneres, amic meu. Pot tenir alguna cosa trencada, una lesió interna…
Isidor: Si no tinc res… Si estic bé… És a dir, estaria bé si no fos per una terrible punxada aquí dins… Ai, aquesta punxada sí que no la suporto!
Bàrbara: Una punxada? On? Al pit, al cap, al costat? Al cor, al fetge, als pulmons? Oh, quin espant!
Capità Murphy: Una punxada! No l’hi deia jo? Aviam si serà el símptoma d’un infart imminent o d’un atac cerebral! O una costella partida, si més no! Em sembla que valdrà més dur-lo a un hospital. Sixte! On t’has ficat, Sixte? Ah, ets aquí! Doncs vinga, ràpid, truca a l’hospital i que enviïn una ambulància.
Sixte: De seguida, capità. Però abans, permeti’m… La senyora Bàrbara té una trucada urgent.
Bàrbara: Digui’ls que no hi sóc, senyor Sixte. Cridi l’ambulància, no s’entretingui.
Sixte: És el rector de la Universitat, que pregunta no sé què d’unes conferències…
Bàrbara: Les conferències! Per conferències estic jo ara! Però en fi, no podem deixar penjat el rector així com així…
Bàrbara s’acosta a la gran pantalla de televisió i hi toca uns botons. Apareix el rostre del rector.
El rector: Bon dia, Bàrbara! Volia saber si les conferències…
Bàrbara: No pateixi, demà a primera hora les hi faré arribar. Ja les tinc gairebé…, Isidor ja les té gairebé enllestides.
El rector: Ah, fantàstic! Doncs res més, només volia assegurar-me… La deixo doncs, veig que està molt ben acompanyada. Eh…, que fan una festa de disfresses?
Bàrbara: Com diu? Una festa? No ben bé. Jo…
El rector: Ah, capità Murphy, si són vostès! Perdoni, no l’havia reconegut. Oh! Però aquell del sofà no és Isidor? Sí, sí que ho és. Què li passa? Es troba malament?
Bàrbara: Doncs no… És a dir, sí… Vaja, no sabem… És una punxada… Ja hem cridat una ambulància.
El rector: Una punxada, diu? Terrible! Pobre, pobre Isidor.
Isidor, incorporant-se una mica: Una punxada, sí, una ferida profunda en l’amor propi. Què són les pallisses, que són els esgotaments més anorreadors en comparació amb aquesta fiblada? Voldria dormir, voldria morir per no sentir-la més, i sobretot, per oblidar-ne la causa… Jo en sóc la causa, jo i la meva covardia, jo i la meva indignitat. Perquè no solament sóc un covard, sinó també un ésser indigne… Sí, indigne del prisma, indigne de rebre’l com a regal.
Capità Murphy: El prisma? Què hi té a veure el prisma, amb tot això?
Bàrbara: Ja pressentia jo que aquí hi havia gat amagat. Què és aquest prisma, Isidor? Qui te l’ha regalat, i per què?
Isidor: Qui, no ho sé, tret que és un amic; per què, sí. Per indicar-me el camí… El camí que em durà a la meta anhelada, i que ha sortit al meu pas quan menys ho esperava, quan fins i tot havia oblidat —oh inconscient, inconstant de mi— que tenia una meta pendent. Encara que jo, amb la meva por instintiva, animal, m’hi resisteixo… Oh, Bàrbara! D’on trauré les forces per no resistir-m’hi més, per ser digne d’aquest regal i alhora conseqüent amb mi mateix?
Bàrbara: Metes, camins? Ai, que ja veig per on vas! Però no t’havies guarit? Semblaves tan content! No havies recobrat la pau espiritual, la salut del cos, l’alegria de viure, el seny, la frescor intel·lectual? Fingies, doncs, quan em confessaves que et senties un altre home?
El rector: No entenc res de res. Serien tan amables d’explicar-me…?
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons