Isidor: No fingia, no…, llavors no fingia. Tot allò era veritat, sí…, perquè com a tal ho considerava. Però al capdavall es va revelar només com un miratge, sí, un fal·laç miratge… El prisma em va convidar a seguir la meva recerca, i sentint, per proves que me’n va donar, que aquest cop no havia de fallar, m’hi vaig lliurar de ple. Sí, m’hi vaig lliurar de ple: qui m’ho podria retreure? Un hom no es pot sostreure durant gaire temps a la pressió de les seves tendències més profundes… No pot pas, un hom no pot, això no és al seu abast, no. I a pesar de tot, com us enyoro, dies de pau i joia a la Provença, dies bellíssims, dies d’il·lusió engrescadora! Ah…!
De Provença el mar i el sol
em fornien gran delit;
una platja naturista
era el meu lloc preferit;
hores mortes m’hi passava
traient bronzo, i a la nit
pubs i discos recorria:
mai tornava sol al llit.
Era feliç!
Quan el prisma aparegué
va esvanir-se aquell món fals.
En la meva antiga lluita
vaig sentir-me refermat.
Una porta se m’obria,
una via al més enllà…
Bojament anhelo entrar-hi,
p’rò la por em deté al llindar.
Visc angoixat!
Capità Murphy (enduent-se Bàrbara al costat de la gran pantalla, amb el rector en primer pla): Em sembla que Isidor no hi és tot. Deu haver patit una impressió violenta, un xoc, alguna mena de trauma, i desbarra. Potser caldria que el veiés un psiquiatre, més que no pas un metge. Vostè què en pensa, senyor rector?
El rector: Prismes, psiquiatres, portes? Però què passa aquí, dimonis? Continuo sense entendre res.
Bàrbara: Senyor capità, estem perduts… Senyor rector, estem apanyats… És la seva obsessió maleïda, que ha revifat. El vaig enviar de vacances pensant que així se n’oblidaria, i torna pitjor que abans. (A Isidor, que els ha observat mentre parlaven:) Calma’t ara i descansa, fill meu. Tindràs set, tindràs gana… De seguida et preparo alguna cosa.
Isidor: Què murmureu a la meva esquena? No vull calmar-me, no ho necessito. Penseu que estic boig? No ho estic pas. Aquest prisma és una realitat, i el que em reserva també. Escolteu la meva història, si teniu paciència, i si no, deixeu-me en pau.
Bàrbara: No t’enfadis, Isidor… Parla, parla tant com vulguis…
El rector: Sí, que parli. Aviam si aconsegueixo aclarir-m’hi una mica.
Capità Murphy: Sí, deixem-lo que es desfogui. I mentrestant tu, Sixte, vés trucant al psiquiatre d’urgències.
Isidor: Unes belles vacances he passat, sí senyor! Unes belles vacances…
El matí que en feia vint em va trobar al llit en companyia d’una amant.
Era una dolça nineta a qui havia seduït a cops de proclames enceses entorn del superhome i el seu arc iris, que s’eleva on acaben els dominis de l’estat, segons diuen.
Ella encara dormia; vaig besar els seus llavis entreoberts, que tants plaers sabien proporcionar, i em vaig disposar a llevar-me.
De sobte vaig descobrir un reflex que onejava pel sostre com un mar subtil de colors canviants, amunt i avall de l’estança.
Vaig buscar la font del fulgor, i els meus ulls sorpresos van topar aquest prisma, que lluïa blanament damunt de la còmoda, al costat de la finestra.
M’hi vaig acostar amb cautela; el vaig contemplar amb encís.
Pel seu interior diàfan, tan pur com el cristall més pur, fluïa la llum configurant formes lànguides en mutació contínua.
Hi vaig estendre una mà, vaig posar-hi dos dits. Res no vaig notar, textura, fred o calor.
Vaig córrer la persiana. Llavors, ferit pels raigs del sol, el prisma es va apagar, i alhora aquella transparència va fer-se ombra opaca, densa.
Darrere meu la dolça nineta es va remoure al llit. Vaig preferir no comentar-li res i comprovar com es conduïa envers l’objecte. Potser allò era cosa seva, alguna joia d’estranya mena, un aparell d’ús desconegut que havia deixat allí sense que jo me n’adonés, i no calia que me’n preocupés.
Havia acabat de vestir-me quan ella es va aixecar, riallera, encisadora, rutilant com una deessa grega a pesar de la cara de son. Amb un gest de vergonya fingida va deixar que la punta del llençol amb què es cobria li llisqués a terra, i tot seguit, adreçant-me una mirada que em va fer estremir fins al moll dels ossos, se’m va acostar i jo, inflamat de nou com un jovencell, vaig… En fi, que en un moment donat vam topar amb la còmoda i de la sotragada el prisma va caure, i llavors ella va exclamar: “Ai, el cendrer!” Definitivament, allò no era cosa seva.
Les gestions que vaig fer més tard entre el personal de l’hotel tampoc no van donar cap fruit: no sabien a qui pertanyia el prisma ni què podia ser. A soles amb ell a l’habitació, vaig experimentar repetides vegades aquell curiós efecte d’encendre’s i apagar-se. La modificació es produïa quan la claror ambiental pujava o descendia fins a cert nivell de penombra; la llum elèctrica l’afectava igual que la natural. També vaig admirar incansablement els magnífics jocs de coloraines.
El dia se’m va passar entre contemplacions i proves i trencant-me el cap considerant els quès, els coms i els perquès relatius a l’objecte.
Al vespre vaig sortir per airejar-me. Obsedit pel cristall, igual que al matí m’havia oblidat de la platja, ara vaig evitar els locals nocturns, vaig defugir els amics, vaig desviar la mirada si em creuava amb una dona seductora, previngut i desmenjat al mateix temps.
Quan em vaig retirar el prisma seguia lluint amb tot el seu esplendor damunt la còmoda. Em vaig sumir de seguida en un son tranquil, fascinat pel delicat marejol de reflexos en parets i sostre.
Aleshores, per primera vegada des que era de vacances, vaig patir el malson terrible que Bàrbara coneix, i del qual jo creia que m’havia alliberat juntament amb les altres obsessions que m’havien dut allí. Quan el temut desenllaç s’acostava, una llum intensa em va despertar…
Al primer moment vaig pensar que era el sol que penetrava per la finestra oberta. Però la persiana estava baixada, i només eren quarts de cinc. Tampoc no hi havia cap llum de l’estança encès.
Era el prisma, que fulgia encegadorament.
Després es va enfosquir a poc a poc, fins que només va quedar dintre seu, com un caliu, el suau onejar de colors i formes.
Ja no vaig dormir més: rumiava una idea, una idea engrescadora. La vaig confirmar aquella mateixa tarda mentre feia la migdiada. El malson em va tornar a atacar i el prisma el va interrompre tot just començat.
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons