Em sentia feliç. Els coms sobre el prisma encara els ignorava, però vaig imaginar que, si més no, coneixia un què: fos amulet o aparell, el prisma tenia el poder de preservar-me dels meus enemics interiors. El perquè de la seva aparició estava, doncs, molt clar: un aliat desconegut me l’havia fet arribar amb la intenció de protegir-me.
Durant els dies següents, incapaç de separar-me del prisma ni un sol instant, el vaig dur amunt i avall ficat a la butxaca.
Una tarda, tot passejant pels voltants del poble, vaig pujar a un turó solitari situat en un extrem de la badia. Vaig seure a descansar sota un gran roure i m’hi vaig quedar adormit.
La marinada humida em va despertar poc després que el sol es pongués. Damunt de la pedra en què l’havia deixat, el prisma mostrava els primers símptomes d’activitat. La massa opaca s’aclaria a poc a poc…
Però no van sorgir les línies de color de costum, sinó uns minúsculs esclats de llum blava i platejada.
Intrigat, el vaig observar de més a prop. Hi havia allà dins com un mar en miniatura…
En un racó vaig distingir una taca petita. Semblava una barca, una barca de vela, de vela llatina.
No, no era pas una barca, sinó un vaixell enorme que deixava un solc molt llarg i ample. El vaixell s’endinsava en un mar de boira…
Jo hi viatjava. Em trobava en una de les cobertes exteriors, contemplant amb inquietud la boira. De petit, la boira també m’havia espantat una vegada quan viatjava amb els meus pares en un vaixell com aquell.
Per una porta sortia un oficial i el meu pare l’aturava per interrogar-lo.
Però no; el vaixell era de fusta, i bambolejava a cada cop de mar; no se sentia la remor dels motors, només el buf del vent i l’esquitx de les ones, que em mullaven la cara; per damunt del meu cap no s’alçava una gran xemeneia blanca, sinó una vela vermella. I al meu costat no hi havia els meus pares ni l’oficial de marina, sinó un home embolcallat en una capa de teixit bast que em mostrava un pergamí.
De jovenet, havia llegit amb fruïció les històries del navegant ligur Virró, buscador de les Hespèrides. Jo era Virró, i l’home de la capa el savi Trasul, el meu acompanyant.
“A l’altra banda de la boira —anunciava una veu—. A l’altra banda de la boira trobarem Bixnar.”
Vaig divisar una llum blavosa entre la broma. Avançàvem en aquella direcció. Però de sobte alguna cosa es va revoltar al meu interior.
Recordo que vaig cridar. Recordo que em vaig debatre. Fins que vaig descobrir al davant meu la silueta del roure que es retallava contra un cel límpid, estelat. Al peu de l’arbre el prisma fulgia blanament, envoltat per una aurèola irisada.
Em vaig concedir algun temps per recobrar la calma.
Perplex, pensatiu, no em vaig moure del lloc durant una bona estona.
Vigilava el prisma des d’una distància prudent.
Aleshores un sentiment de furor va començar a créixer dins meu.
Un sentiment de furor contra mi mateix, per ximple i covard.
No era correcte que el prisma em fes por.
Ell era l’instrument d’un amic i protector.
Ara ho sabia: aquest amic no volia només defensar-me dels meus fantasmes, sinó també, i sobretot, ajudar-me a culminar la recerca de la dimensió inefable.
Mitjançant el prisma jo havia donat nom al meu objectiu, i hi veia el camí per anar-hi.
No el podia ofendre amb temors absurds. Ara em feia enrere? No era allò el que sempre havia perseguit? Em calia confiar-hi plenament.
Volia anar a Bixnar… Bixnar, enllà de la boira, enllà de la realitat.
Venceria la por, aniria a Bixnar.
Em vaig agenollar davant del prisma i vaig besar la terra entre les mans com fan els moros, una vegada, dues, tres.
Després el vaig agafar.
Vaig agafar-lo sense por.
Vaig tornar a l’hotel.
Tota la nit vaig vetllar al seu costat, i a l’endemà vaig continuar a l’aguait amb la persiana tirada, després d’avisar a l’hotel que ningú em molestés, que em trobava malament.
I va passar un altre dia, i un altre encara, no sé ben bé quants. A penes dormia, i de tant en tant em feia pujar un plat fred.
Però no succeïa res. Llavors ho vaig provar de nou al turó, i finalment en qualsevol lloc solitari dels encontorns: al vespre sortia i enfilava una sendera que em duia a la vora dels penya-segats, o a una masia abandonada, o a les ruïnes d’una ermita, o muntanya endins, i no tornava fins que es feia de dia, per tancar-me un altre cop a la meva habitació i seguir vigilant el prisma entre becaina i becaina.
I quan estava al límit de la meva resistència, i delirós, esgotat, amb els nervis destrossats, ja no veia ni sentia ni entenia res tret dels colors fluctuants del prisma i les promeses que s’hi contenien, la boira va tornar a mi per indicar-me la ruta…
Va ser la nit passada. Vagarejant com una ànima en pena pels voltants del poble, vaig anar a raure a l’estació. Feia molta estona que havia passat l’últim tren; tot era fosca i silenci.
Vaig seure a descansar en un banc de l’andana, amb el prisma il·luminat suaument damunt de les cames.
De sobre es va començar a obscurir. Aquella pertorbació insòlita em va posar en guàrdia.
S’havia apagat com si fos de dia, però no s’havia pas fet opac. Transparent com abans, reflectia el meu rostre i més enllà el rellotge de l’estació i el voladís de la teulada i un tros de cel ennuvolat.
Hi havia núvols al cel, núvols baixos.
Però jo havia arribat allà sota la llum de la lluna plena…
Els núvols s’arremolinaven, descendien encara més. Bufava el vent…
Aleshores vaig sentir una remor sorda, un retrunyir pesant.
Vaig aixecar el cap.
Era un tren.
Però l’últim tren havia passat feia molta estona…
Era un tren que s’acostava en mig de la boira. Ja entrava a l’estació. Els frens van xerricar…
Ningú no el va sortir a rebre; només jo l’esperava, parat a l’andana amb el prisma a la mà. No vaig veure ningú a través de les finestretes, tan sols el meu reflex. Una sola porta es va obrir, la meva. No hi havia ningú al vagó, només jo. El tren es va començar a moure enmig de la boira, i només em duia a mi.
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons