El bategar de les rodes s’accelerava…
S’accelerava.
Fora, només una boira espessa.
El bategar s’accelerava…
S’accelerava.
Era un estrèpit profund, estranyament amortit. Jo sentia una gran lassitud i volia dormir, i no despertar fins arribar a Bixnar, el meu destí. Jo volia descansar ara que ja era camí de Bixnar, però aquell bategar em percudia el cervell, a pesar que era estranyament amortit, profund.
Em percudia el cervell…
Jo volia dormir i no despertar fins trobar-me a Bixnar.
Però aquell bategar, profund, amortit, em percudia el cervell.
Vaig buscar amb la mirada la palanca d’emergència. Era ridícul buscar una palanca d’emergència en un tren fantasma, però la vaig buscar. Hauria sigut un gest molt vulgar tirar d’una palanca d’emergència en unes circumstàncies tan excepcionals, però el vaig voler fer!
No sé com em vaig trobar tirat en un prat, a la vora de les vies.
No hi havia cap tren i la lluna plena brillava en un cel serè. Vaig fugir d’allà. Vaig rodolar per un barranc, vaig creuar un riu, em vaig perdre en un bosc, uns gossos em van perseguir… El dia apuntava quan vaig sortir a una carretera. Un camió em va portar al poble. Em vaig ficar al cotxe sense passar per l’hotel. I he conduït sense parar fins arribar a casa, volent fugir només de mi, només de la meva feblesa i de la meva indignitat i de la meva vergonya.
Al meu amic, sigui qui sigui, no li agradarà que hagi rebutjat el seu regal!
Però si hi persevero… Potser, algun dia, ja no tindré por. Sí, sens dubte venceré la meva por, si hi persevero. Ho intentaré de nou, un cop i un altre cop, fins vèncer aquesta por absurda.
Sé que el meu amic em perdonarà. I em rebrà allà on sigui que habita.
Isidor calla. Tothom es mira en silenci i amb expressió d’estupor. En el transcurs de la narració el grup s’ha anat incrementant amb una parella de policies, el metge, els camillers de l’ambulància, el psiquiatre i més expedicionaris.
Capità Murphy: Hum, hum… Dimonis!
Bàrbara: Oh, Isidor…!
El rector: Curiós, molt curiós. I…, ehem!, extraordinari.
Nou silenci expectant.
Capità Murphy (amb una sobtada arrencada de malhumor): Vatua! Ai caram! Doncs no senyor, no em crec ni una paraula! Que ens pren per beneits, senyor meu? Quan s’ha sentit a dir…? On s’és vist…? No, no!
Mai s’han vist ni es podran veure
unes coses tan estranyes.
Tal seguit de bajanades
mai s’ha dit si es sentirà.
Que s’acostin els dos metges
i el sotmetin a un examen
minuciós i detingut.
Isidor, vostè delira;
Isidor, vostè té febre;
i si està sa com afirma
és que vol prendre’ns el pèl.
Bàrbara:
Senyor capità,
calmi’s sisplau.
Ni es burla Isidor
ni està trastocat.
Potser trastornat,
no diré que no:
són males passades
d’uns antics fantasmes,
que campen sense traves
per la seva ment.
Si l’oci no el sana,
si encara l’empitjora,
haurem d’intentar
un altre remei…
Oi que havia pensat
endur-se Isidor
com a conseller
de l’expedició?
Accepto en nom seu
el nomenament:
cap remei millor
podríem trobar
que afrontar-lo a un repte
seriós i imponent,
un repte col·lectiu,
d’aquells que fan història.
Capità Murphy:
Dur-lo amb mi en aquest estat?
Me’n faig creus, amiga Bàrbara.
Primer de tot que es guareixi,
i després ja estudiarem
si ens acompanya o no,
suposant que el guariment
es produeixi abans del 20,
que és la data de partida.
Ni jo ni cap dels meus homes
tenim vocació d’infermers;
una altra feina ens espera
més urgent, entre els estels.
Bàrbara:
Cregui’m, senyor,
quan posat es vegi
en una situació
de caire excepcional,
on mostrar li calgui
tremp i coratge,
i on pugui exercitar
tot el seu saber
de manera útil
per la societat,
de cop s’esvairan
fantasmes, deliris,
neures i obsessions.
El rector:
Crec que té raó, és la solució.
Faci el favor, senyor capità;
escolti Bàrbara, pel bé d’Isidor.
Tots:
Escolti-la, sí, faci el favor!
És la solució, aquesta i cap altra!
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons