Capità Murphy:
Doncs sí que estem apanyats.
Un pels amics es preocupa,
i rep com a pagament
que a la seva cara es riguin
i el considerin un frívol
amb el cor farcit de fum.
No penso pas comportar-lo,
no senyor, de cap manera.
Amb l’absolut no m’hi entenc,
li dono en això la raó,
i tampoc no ho necessito:
jo sóc un home senzill
sense gaires ambicions,
i tan savi com tothom;
sé el que sé, i estic content.
P’rò si d’audàcia parlem,
muts i a la gàbia, Isidor:
no faltaria sinó
que un simple intel·lectual
hagués d’ensenyar audàcia
a un llop de l’espai com jo.
Bàrbara (a part, al capità):
Ai, capità,
l’hi prego de nou,
calmi’s sisplau,
no és res personal,
tingui paciència!
Capità Murphy:
Prou n’he tingut, de paciència,
i se m’esgota, senyora.
El rector (a Murphy i a Bàrbara):
Tinc una idea…
Intentem un truc.
(A Isidor):
Deixi que l’hi expliqui.
Aquí el capità
està convençut,
com tots els presents,
que a l’espai hi ha
la porta al món estrany
que anhela trobar
des de fa tant temps.
Favor per favor:
vostè l’assessora
i ell el porta allí
a buscar la porta.
Capità Murphy:
Eh? Com diu? La porta?
Bàrbara:
Ai, senyor rector,
vagi amb molt de compte!
El rector:
No pateixi, dona.
Va, capità,
faci’m costat.
El metge i el psiquiatre:
Bona pensada!
Ànim, capità,
digui alguna cosa.
Capità Murphy:
Hum! Doncs sí, tothom ho sap:
l’espai ofereix encara
possibilitats sens nombre
a l’amant de novetats
i a l’ansiós de meravelles.
Una caixa de sorpreses
és el cosmos, i entre elles,
m’imagino, hi ha també
portes i vies de tota mena,
dimensions inconcebibles,
més enllàs i més ençàs.
No ho dubti pas, Isidor:
si de cop i volta veu
que una porta s’obre i creu
que és la porta que buscava,
ja des d’ara em comprometo
a deixar-li franc el pas.
Creui’n el llindar si gosa,
perdi-s’hi a dins si vol,
que el meu braç no s’alçarà
per privar-li cap desig.
Només li demano a canvi
que un document em firmi
declarant-se responsable
principal i subsidiari
de qualsevol accident
que allà dalt li sobrevingui.
I li aconsello, també,
que per cal notari passi
a redactar testament.
Bàrbara (no gaire convençuda):
Ho veus, Isidor?
Accepta l’oferta,
no em facis un lleig.
La porta és allà,
estigue’n segur.
Tots:
A l’espai, a l’espai, Isidor!
Accepta, i la porta trobaràs.
Isidor (incorporant-se, enfurit): Que m’heu pres per ximple? Però com goseu? Fins aquí podíem arribar! Boig potser, però ximple no. I prou xerrameca, vatua! Pareu d’omplir-me el cap amb històries ridícules, no em vexeu més amb la vostra falsa compassió. Deixeu-me, sortiu tots. Fora!
Bàrbara: Isidor…!
Isidor: I tu també, vella amiga? Tu, el model de fidelitat, has traït la meva confiança… Res no signifiquen aquests quaranta anys de vida i estudis en comú? Oh, miserable de mi! Els éssers estimats m’abandonen… Els afectes ja no compten per a res, l’honor i el respecte entre persones no són més que un fingiment, miratges també ells, ai las. Tot s’ensorra al meu voltant; em sento buit… Estic sol, definitivament sol amb mi mateix i amb el meu afany. Però sí, és així com em cal estar: sol ha de trobar-me el meu amic, lliure de tota servitud per servir-lo només a ell. Accepto el meu destí!
Bàrbara: Isidor, fill meu, jo no… Recapacita, tranquil·litzat… Ah, l’hem feta bona!
Isidor: Fora tothom he dit! Fora, o faig un disbarat!
Comença a empenye’ls sense miraments. Gran confusió i cridòria general mentre cau el teló.
JCSalas 
Tot el contingut del lloc està subjecte a una llicència de Reconeixement No Comercial Sense Obra Derivada 4.0 Internacional de Creative Commons